Malalts

Si deixar Freiburg va ser dur, acabar l’estiueig a Miramar, sense haver-lo tastat més que dos dies en agost i plovent, també m’ha fotut. Però m’he pres la rentrée amb força i he començat a treballar als propòsits per aquest curs i ja vaig fent camí. Seguir amb la bona marxa al Grau de Comunicació de la UOC, aprovar l’examen final i l’últim curs d’alemany a l’EOI, aconseguir baixar significativament de 2 hores a la Mitja Marató d’Alcoi i algun altre del que us parlaré en un proper post. Naturalment, trobar feina n’és un, no cal dir-ho, però em sembla que les perspectives immediates no donen per a molta eufòria… Però, com deia aquell, si el problema no té solució, de què et preocupes? I si en té, per què preocupar-te? Anirem fent i ja vorem com eixim.

“Los lunes al sol”?

Tot s’ha capgirat en uns pocs dies. Em sent com un submarinista en ple procés de descompressió. Els molt frikis, com jo, ho entendreu si us dic que estic en un capítol de transició entre dues sagues. Segur que exagere, ho sé, però és el meu caràcter melancòlic. Tanta gent amb problemes més grossos que els meus i tants amics amb canvis importants a les seues vides! Com s’ha de sentir Nai a Freiburg? Què passarà pel cap de Lamina allà al Tinduf? Què tal per Mèxic, Atenes o Ontinyent? Confie en què tot els hi vaja bé.

Angoixa

Lamina és la xiqueta sahrahuí que els nostres amics d’Albaida han acollit a sa casa durant cinc estius. Com estiuegen també a Miramar i som veïns de para-sol, hem vist créixer Lamina junt els nostres fills durant tot aquest temps. Però l’experiència s’acaba sempre després de cinc anys per donar l’oportunitat de vindre a altres xiquets. Afortunadament, Lamina pot haver aconseguit la doble nacionalitat perquè els seus iaios ja la tenien quan el Sàhara Occidental era una província més d’Espanya i tenim l’esperança de tornar-la a vore. Abans d’anar-se’n va estar unes hores a Alcoi. Nosaltres havíem vist fotos del seu campament, on ha de viure fins que el món tinga la suficient vergonya per tornar-li sa casa, hui a les injustes mans marroquines. Volíem que coneguera casa nostra i que s’emportara el nostre record amb ella.

Escola al campament Smara

A la visita, Anna li va ensenyar l’escola on treballa i li va agradar molt. El “José Arnauda” d’Alcoi és una escola molt bonica, amb molts patis i arbres i plantes que li donen frescor. Vaig pensar que Lamina trobaria molt afortunats els xiquets que aprengueren en aquesta escola. I puc dir que així és perquè el meu fill menut va molt content a classe tots els dies. Però de seguida vaig canviar l’orgull per tristesa. Al nostre primer món, ric malgrat les dificultats, les escoles dels xiquets tenen reixes a les finestres i panys i forrellats a les portes perquè no els entren a robar o simplement a fer malbé les instal·lacions. És infinitament trist adonar-se’n que som una societat malalta. Algú s’imagina els sahrahuís entrant a l’escola dels seus xiquets per trencar-la o robar-la?

Va ser inevitable tornar a pensar en Freiburg. També és el primer món, d’acord. També pot ser una societat malalta en algunes de les seues circumstàncies, per descomptat. Però en només un mes me’n vaig adonar de perquè ells tenen un país que envegem i nosaltres un país del que reneguem a tota hora. Penseu en el vostre barri; imagineu que porteu els xiquets a jugar a les baldadores de baix de casa vostra; torneu a imaginar que els nanos han fet una carretera i un aparcament pels seus cotxes de joguet a la zona de terra de jocs i que us demanen deixar-los allí per seguir jugant a l’endemà; algú diria que al seu barri les joguines romandrien a la vesprada següent, com jo he vist que passa als blocs de vivendes al voltant del Seepark? Què penseu que el meu company italià i jo pensàvem de les files interminables de bicicletes aparcades les 24 h al llarg i ample de la ciutat? “Al meu país això seria impossible! Durarien dos dies!” Sabeu quantes vegades em va demanar el bitllet algun revisor de bus, tramvia o tren? Cap ni una, encara que jo havia comprat el tiquet mensual. Sabeu que passaria a casa nostra? Per això ací paguem només entrar.

Compromís contra els xoriços

Escoletes obertes, espais urbans comuns nets, nivell de soroll acceptable, la gent respecta les cues i paga els tiquets, els amos dels gossos no són uns porcs i els llibres són més barats que l’alcohol. Seran molt “cap-quadrats”, poc carinyosos en públic o qualsevol altre clixé que recordeu, però jo vull això al meu País. Estic fart de demanar respecte, d’exigir llibertat, de pregar per la intimitat i el descans personal, de plorar per la colla d’ineptes que han forjat durant anys la imatge depriment que té el meu País i l’Estat que ens governa (espere que per poc temps més!). No, no pense anar-me’n allà, vull un País com el d’ells. Poca cosa puc fer jo: de moment, educar els meus fills en eixa filosofia. Però també exigir els polítics als qui confie el meu vot que lluiten per una societat com la que vull pels meus fills. I per això crec que, ara més que mai, hem de ser responsables a l’hora de votar. Ara més que mai, no hem de deixar la democràcia en mans d’aquells que l’han violada durant anys i anys, tot alternant-se els d’una vorera i els de la d’enfront. Ja està bé! Jo vull aire fresc, sàvia nova, idees sense deutes. Ja sabeu amb qui tinc el Compromís pel meu País.

Un abraç a tothom!