//
estàs llegint...
Personal, Política

Que venen, que venen!!

Encara no ens hem adonat i ja estem a les portes de la primavera. Ha passat tan de pressa, que no he tingut temps per parar-me a reflexionar. I mira que tenia coses al cap: Nadal i Reis, les primàries de Compromís, “el caloret”… I com qui no vol la cosa, ja fa oloreta a Festes!

Mentiretes

Mentiretes

Ningú no se’n recorda ja, però allà per Cap d’Any ens havíem fet un munt de propòsits que començaríem a l’any nou. Algú ha aconseguit mantenir només un encara que siga? Segur que molt pocs. Jo tampoc, no us cregueu! M’havia proposat fer una entrada al mes com a mínim i no hi ha manera de centrar-se davant del teclat si no és per treballar l’anglès i l’alemany. M’haguera agradat parlar-vos del Nadal, per exemple. Em faig negre de sentir tota eixa tonteria sobre l’esperit nadalenc, bombardejats d’anuncis ensucrats de blanques mentides, dels decorats de cartró-pedra tot representant felicitat, abundància i bondat. Només apartem un segon la vista de l’encanteri televisiu i escoltem l’amic, la veïna, el nebot, la clienta, el company o una conversa de desconegudes i la realitat ens colpeja amb fúria: el que no té feina, perquè no en té, i el que en té, perquè es veu que els amos no veuen la mateixa tele que els treballadors. Històries diverses d’abús patronal, de traure profit de la cojuntura econòmica per fer l’agost en desembre. Més que les arrels culturals i religioses tradicionals, el que celebrem és el triomf d’unes altres “Raíces”.

Raices

Raices

Tan ràpid com va passar gener, va passar també febrer i les primàries de Compromís, de les que ja parlarem un altre dia. Per mi, un brot d’esperança i il·lusió en l’erm panorama polític d’aquest poble, del nostre pobre País i de l’Estat on estem condemnats, de moment, a patir. Fins i tot d’aquesta Europa, més Calvari que Diumenge de Rams, torturats pel austericidi ordenat pels mercats i els bancs i crucificats amb els claus de les retallades, el balafiament i la corrupció a major glòria de la Troika.

Torna a somriure

Torna a somriure

I pensant estava amb tot açò de la religió quan comencen a florir els ametlers, a voler eixir un poquet de sol (deixem estar a la Rita, per favor, que ja en tenim prou!) i a plantar l’enramada en Alcoi per a les Festes de Moros i Cristians.

Un any més, a ma casa fem un esforç, com a tantes cases alcoianes, i ens permetem celebrar la nova primavera com ho han estat fent els nostres avantpassats durant tants segles: Sant Jordi ens ha permés l’excusa secular perquè els patronos, beneïts pels totpoderosos gerifalts de l’Esglèsia, donen permís els treballadors per fer festa. I això que la cosa no està per a moltes bromes! Ja hem parlat de com estem a casa nostra però per allà tampoc estan millor: els arsenals atòmics de l’extinta URSS en mans de sàtrapes, mafiosos i militaristes ultranacionalistes eslaus a Ucraïna, Bielorússia, Rússia i tots el països que recordeu que acaben en -stan; l’Orient llunyà mira de reüll el Japó i s’agarra els matxos amb la bomba de rellotgeria que representa el desastre irresolt a Fukushima; al pròxim Orient, l’amenaça nuclear no està tampoc lluny: quan no és el jueu que apreta el coll del veí àrab, són els àrabs els que apreten, quan no tallen directament, el coll de la resta. Gaza, Tel-Aviv, Catxemira, El Caire, Mosul i Tikrit, els kurds, els líbis, la guerra civil a Síria, els tarats de l’Estat islàmic…

A les portes d'Alcoi

A les portes d’Alcoi

I de colp i volta, bon pilot, bon farinot, tot es barreja al cap i recorde una conversa que vaig tenir per Sant Jordi del 2013 amb uns amics mentre dinàvem a la seua filà, del bàndol moro. Un xicot prim, jove, alt, se’ns acostà per vendrens collarets, rellotges despertadors inverosímils i trastos de tota mena a un preu desorbitat que acabaria venent, de taula en taula, a preus de misèria. Tot i això, mentre la resta formàvem o preníem el café o alguna copa, a la filà li van fer lloc a una taula i li van donar el menú que poc abans s’havíem menjat nosaltres, tot i que triat perquè no tinguera res de cerdo. Almenys a la vista, clar, perquè fins on jo sé, algun tros caurà per fer el caldo amb pilota del Dia dels Trons! O és tot pollastre i ternera?

Marrakesch

Marrakesch

El cas és que li vaig fer una foto al xicot, la que veieu ací dalt. Quan acostava el zoom, me’n vaig adonar de la decoració de la filà i, al preguntar, vaig saber que eren fragments de l’Alcorà…i vaig sentir els pèls posar-se de punta: allà estàvem, fent-li una foto a un creient musulmà que podia estar menjant alguna cosa cuinada amb porc, en un local on homes i dones barrejats (fins i tot una donava de mamar en eixe moment) consumeixen grans quantitats d’alcohol i que està decorat amb fragments del llibre sagrat dels musulmans; a més, rodejat de gent  que, tot i anar vestida amb semblança àrab, celebra la desfeta d’un exèrcit musulmà a mans dels croats, dels que jo era un exemple, amb el meu vestit de cristià asturià… Total, una bogeria immensa si es parem a pensar un moment. I això que ningú li va fer esment al xaval sobre de què anaven els tirs una estona més tard: quan li diuen blasfem a l’ambaixador moro, li peguen dues trabucades i dos espasades i tiren la bandera verda de l’Islam pel terra, brut de pòlvora i mentireta, negres com un tió.

El verd i la mitja lluna de l'Islam -Página66-

El verd i la mitja lluna de l’Islam -Página66-

Recorde que vam pensar: “Mare de Déu, que no s’enteren mai a l’Iran o ens envien una fatwa d’eixes i la caguem!” Perquè, fora bromes, qui no s’ha imaginat un escenari més cridaner, més simbòlic i més sangrient que un atemptat un dia de l’Entrada? No sé si algú s’ha parat a pensar que, encara que nosaltres argumentem que és un reconeixement cultural de la nostra història comuna i totes-les-milongues-que-tu-vullgues, però per molt menys estan tallant colls a uns milers de kilómetres de distància. I que, de volta en quant, eixos ganivets llunyans pugen a l’avió i s’esmolen a l’Europa occidental, a Madrid, París, Londres o Hamburg. Quants pobles fan festes de Moros? Hi ha qui passegen una imatge de Mahoma!! Abans la cremaven, això sí, ara hi ha molt de respecte per eixa imatge… Però explica-ho als de Charlie Hebdó! I que em dieu de les mores mig nuetes!? I una filà de jueus al bàndol moro?? La veritat és que, si ho pensem, algú s’imagina un poble on festejaren la matança de jueus per molt tradicional que fóra la cosa? Per què no sona igual amb moros que amb jueus? Per què festegem la guerra? Ja ho sé, a mi no m’ho expliqueu, jo ja ho entenc! No en va enguany seré, si no passa res, el primer cronista de la meua filà! (i Xesca Lloria, una dama asturiana, primera cronista femenina en la història de la Festa!!)

Guerrers asturians

Guerrers asturians

I començant a escriure aquesta xorrada, un company em fa arribar la notícia (la podeu llegir ací i ací): un català presoner dels islamistes, ha contat que una de les coses que més tort els pega és que fem festes de Moros i Cristians!! Mare de Déu, que venen, que venen! “Di a los tuyos, calma, calma!!” Com diuen les iaies, “el que és menester és que no passe res!”

Una abraçada a tothom!

Amics

Amics

Amics II

Amics II

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: