Fantasma

Diumenge 18 de gener. Quaranta-cinc anys des del dia que vaig vore la primera llum, també un diumenge de matinada. El primer pensament que em ve al cap quan hi pense és que, en termes estadístics, he sobrepassat la meitat de la meua vida. I com que, pel meu propi disgust, sóc d’aquells que sempre veuen l’ampolla mig buida, més que posar-me a tallar troços de tarta, m’abelleix molt més amagar-me sota els llençols, tancar els ulls i pregar perquè siga tot un somni. Demà em despertarà ma mare, esmorzaré un bon tassó de llet amb cacao i agafaré la bossa d’esport per anar-me’n a jugar al futbol amb els meus amics de l’escola…

APAS Benjamí, 1978-79

Quaranta-cinc anys… A mon pare li semblen una sort de joventut. Encara que no m’ho diga, per la meua filla dec ser un vell incomprensible. Anna i jo fem broma i ens profetitzem un futur proper en què deixarem de saber “programar el VHS”. Tots tenim una percepció radicalment diferent del pas del temps. Alguns, com ella, no en fan ni cas. Altres, com jo, vivim obsessionats per la velocitat en què canvia el calendari de la pared. Tot al nostre voltant ens recorda que som esclaus d’eixa quarta dimensió irrefrenable, implacable i despietada: els tic-tacs dels rellotges per tota la casa; els leds rojos o verds dels displays electrònics; calendaris, agendes, alarmes, telèfons; les fotos de vius i de morts, de festes, de celebracions i de records de viatges passats…

1970

El meu primer record és de quan tenia tres anys. I ho sé perquè recorde que em van dur a l’hospital a vore ma mare i el meu germanet, que acabava de néixer. Després, tot baixant a gran velocitat per una costera gegant, l’escoleta a l’Arnauda, els huit anys als Salesians de Juan XXIII, els estius a Miramar primer i a casa dels iaios més avant, els anys a l’Institut. I un munt de records, com diapositives sense pausa sobre una pared blanca: la samarreta de Bruce Lee, el dia que vaig decidir ser del Barça, aquell Mazinger de plàstic; els matins gelats de futbol, Beethoven al radiocassette mentre feia els deures, la diana amb els Navarros que em va donar mon pare; el primer amor, el primer bes, el primer desengany; centenars de rostres i converses que passen vertiginoses i que, com en un colador còsmic, van esgolant-se cap a l’oblit o romanen al meu costat fins hui mateix (què va ser d’aquell xiquet, el meu millor amic de pàrvuls? No el vaig tornar a vore mai. On està aquella xiqueta, als ulls de la qual haguera nadat tota la vida?).

Mazinger-Z

L’incertesa del gat de Schrödingen es multiplica, al meu cap, per les milions de possibilitats d’universos paral·lels, creats cada vegada que he decidit una cosa i no una altra. Què haguera estat si jo haguera fet tal cosa? Quina llàstima no haver seguit aquell altre camí! Per què vaig decidir allò i no allò altre? I visc vides infinites mai viscudes, gaudint d’esperances que mai s’han cumplit, plorant per desitjos que mai saciaré.

Anna sempre diu que, si em passe la vida recordant el passat, mai podré gaudir del present. Com sempre, té raó. Però quaranta-cinc anys en són molts per canviar els camins del meu cervell. L’ànima se’ns impregna d’allò que pensem durant tota la vida: els bons sentiments ens il·luminen i ens fan somriure, amb la sensació de l’aire fresc en un solejat matí d’hivern; però les coses que ens guardem ben a dins, amagades en un armari polsós entre roba vella amb olor de patxolí, se’ns sequen i es podreixen, tot escampant un fum negre que s’agarra al cor com les urpes d’un voltor que obri les ales, que ens atura l’aire, que ens tapa el sol…

La sort que tinc és que, per omplir l’ampolla del tot, no falta gent al meu petit món: en quaranta-cinc anys he sembrat i he recollit i les fruïtes són saboroses. La meua família, el sol i la sang de ma vida; els meus amics i amigues, els que estan molt a prop i els que estan més lluny, els que encara em volen i els que ja m’han oblidat, els que abrace cada dia i en els que només puc pensar i sempre en pense.

L’amor de ma vida

A tots abrace, a tots bese i agraisc i, poc a poc, vaig fugint, cap a l’ombra, on flote, eteri, de visita per tots els móns possibles, sense que ningú se n’adone. Encara que sempre, sempre, viatge amb el meravellós i inevitable monòleg de Rutger Hauer com a Roy Blatty a “Blade Runner” (que em sé de memòria, com no, fins i tot en alemany), hui em ressona al cap un altre monòleg, curt, en veu del gran Federico Luppi a la peli de Guillermo del Toro, “El espinazo del diablo”:

«¿Qué es un fantasma? Un evento terrible condenado a repetirse una y otra vez, un instante de dolor quizás, algo muerto que parece por momentos vivo aún, un sentimiento suspendido en el tiempo, como una fotografía borrosa, como un insecto atrapado en ámbar. Un fantasma, eso soy yo».

Però com que, com ja he dit, sóc del Barça  i hui és el meu cumple i tinc ganes de riure, tinc al cap unes altres paraules, aquesta vegada des del Whatsapp: “¿¡Pa’ qué quereis el “espíritu de Juanito” si ya tenéis al “fantasma” de Cristiano!?” Uuuuuhhhhh! Quina por!

Ajudeu-me a omplir l’ampolla amb els vostres comentaris. Us espere! Una abraçada a tothom!