òicavitoM

Si fa poc parlava ací de la desmotivació provocada per una situació de desocupació, hui us presente un bon grapat d’exemples d’altres tipus de motivació. Si no teniu ganes, podeu obviar la meua opinió i gaudir directament de les meues fotografies i imaginar quina és la motivació oculta que les ha motivat. En paraules de cert torejador, que així va respondre a qui li explicava quin era el treball dels filòsofs, és que “hay gente pa’ to’”. I si voleu una recomanació, trobe l’última foto senzillament espectacular!

Diàriament ens trobem al llarg i ample de la ciutat amb missatges de tot tipus i no els fem, la major part de les vegades, cap cas. Ens semblen part del paisatge normal, quotidià, i més a una ciutat com la nostra, generalment bruta, tan poc cuidada pel seu govern com maltractada pels seus habitants. Ja en vaig parlar a bastament el mes de juliol passat a la sèrie de cinc posts amb vídeos i fotos sobre les pintades i els graffitis. Em fa l’efecte que l’ecosistema urbà té molta menys consideració pels ciutadans que l’entorn verd del que gaudim al seu voltant. Alcoi no només ha perdut la seua potència industrial, comercial o política sinó que sembla haver perdut bona part del seu orgull, de la seua dignitat, fins i tot del seu bon caràcter. Només queda el record obstinat pel passat, més com un llast que com un incentiu pel futur, i un xovinisme estúpid que no deixa vore més enllà dels nassos, tot ocultant-nos les nostres mancances, les nostres febleses i la nostra incapacitat per trobar solucions a tot plegat.

Hi ha gent, però, que, com a mínim, intenta expressar-ho públicament. No sé si és la millor manera. No ho crec. Però almenys hi ha algú viu ací fora. El desig de comunicació és més gran que qualsevol altra consideració. Curiosament, hui només en castellà… Per exemple, hi ha qui veu la solució a la revolució social i la política;

Gamonal-Alcoi: fum de canyot

Que conste que jo t’he avisat!

Llibertat i quadernets de Rubio

i hi ha qui només s’intenta evadir i empra una mena de filosofia poètica;

Al Parnàs per la Via Verda

o esbossa terrorífiques performance escultòriques improvisades que cerquen reflectir la realitat;

Por o fugim?

i qui només flipa en colors…

On es cria bona herba pa’ fumar

Hi ha també qui troba el seu trosset de cel, pobre desgraciat, empolsinat de caspa espanyolista i paramilitar;

Pura agonia

hi ha qui resisteix a totes les trompades i prova de colpir-nos amb certa inventiva per alçar el negoci;

Desguace “El Ostión”

també està aquell que, cansat i avorrit, ho vol vendre tot encara que siga a bocins;

Venda de pisos al detall

o aquell que, a galtades si fa falta, defensarà el petit espai de dignitat que li queda;

Plaça d’Emili Sala per St Jordi

i també, en fi, aquell més desesperat de tots, que només veu un cementeri, ciutat de morts vivents.

Calle cortada por obras, excepto residentes

A mi, què voleu que us diga, em sembla que sempre hi haurà coses que ens salvaran de perdre la nostra Humanitat. Coses òbvies com l’amor, la família, l’amistat… Però l’esperança també viu d’altres potser no tan elevades però sí tan humanes com són l’humor, la creativitat, la rebel·lia…

Clínica podológica: xúpame el pie!

Aquest món ja és suficientment dur com per no apreciar totes les coses que ens regala la vida i que no consten diners. Jo sóc dels que creu que no és l’or el motor del món. Si hi ha quelcom que fa rodar aquest punyetero cantal és el sexe. Sí o no?

Ójala mi novia fuera tan guarra

Una abraçada a tothom!