//
estàs llegint...
Personal

Motivació

No hi ha prou amb una meta clara. Tampoc en saber que primer és el deure que la devoció. Ni tindre molt de temps, moltes idees o molts coneixements. I res que vore amb disposar dels mitjans adients. La força més gran, sense la que tota la resta de condicions importa ben poc, és la motivació. N’estic segur. Dissortadament, saber-ho no ajuda a trobar-la i l’ànsia per encontrar-la la torna més esvarosa i més esquívola.

Naturalment, açò és d’aplicació purament personal. A molts els sobrarà amb una sola condició anterior per tindre suficient motivació. Potser, en un altre moment, per a mi també. Per tant, no es tracta de regles fixes i immutables, sinó que canvien segons la persona que les viu i del moment vital en què són viscudes. Per com resulta d’estrany i difícil d’explicar, sembla més un sentiment que no un simple estat d’ànim. Sabeu eixa buidor que se sent a mig matí o de vesprada, en què et trobes sense gasolina i no pegaries ni una patada sense rossegar alguna cosa? O la sensació de solitud que ens envaeix quan pensem en la persona estimada que sabem tant llunyana. De vegades és més aïna a l’inrevés i et trobes tan fart que sents el cap ple a vessar i ni tancant els ulls aconsegueixes un xic de calma…

Stressed businessman in office, cortesia d'Imagerymajestic a Freedigitalphotos.net

Stressed businessman in office, cortesia d’Imagerymajestic a Freedigitalphotos.net

Tots dos estats em fan sentir com en una escala mecànica en la que, agafat a la barana, sense moure’m, vaig directament i inexorable al soterrani de Déu-sap-on mentre, als replanells del meu voltant, la vida mateixa brolla en milions i milions d’espurnes que es barregen i pugen i baixen i es trenquen i tornen a pujar… sense que jo faça res més que mirar amb enveja. O tancar els ulls amb ràbia. Aturat enmig d’un remolí vertiginós. Plantat a l’ull de l’huracà.

Aturat. Del tot.

Cec al silenci de la zona zero, els pensaments troben camins, com fa l’aigua quan corre, buscant la drecera per no perdre’s. Petites escletxes de llum fereixen les parpelles i, malgrat el dolor, anhelen obrir-se a un bany de llum que trenque el silenci. I aquest teclat cobra vida, tot lligant les sensacions amb paraules que cerquen la pau, que m’acosten a la meta, que m’expliquen el perquè de tot plegat.

Man standing in train tunnel, cortesia d'adamir a Freedigitalphotos.net

Man standing in train tunnel, cortesia d’adamir a Freedigitalphotos.net

Mentre espere l’ocasió en què la normalitat laboral torne a ma vida, he de fer d’aquest teclejar el meu fil d’Ariadna, que m’allunye del Minotaure horrorós al fons d’aquest laberint de desmotivació. Que em porte al Palau del rei Mides, on la meua família m’espera. Que els navegants d’Argos em porten els estimats llunyans per retrobar-nos. Em feu falta tots.

Una abraçada a tothom.

Theseus and Ariadne at the entrance of the Labyrinth, by Richard Westall

Theseus and Ariadne at the entrance of the Labyrinth, by Richard Westall

Anuncis

Debats

2 thoughts on “Motivació

  1. Un fort abraç amic!

    M'agrada

    Posted by Enric Morrió | 14 Març 2014, 23:15

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: