//
estàs llegint...
Política

Una festa de debò

Ja feia molt que no escrivia. El final de semestre a la UOC i la primera avaluació d’alemany em tenen un pèl ocupat. I no seria sincer si no reconeguera que, a més, he estat un poc decaigut, tot pensant si pagarà la pena tant d’esforç. Per acabar-ho de rematar, vaig fer un desastre de Mitja Marató d’Alcoi, una fita que volia haver superat per fi enguany, però que haurà d’esperar encara un altre més. I vet ací que, de sobte, un esdeveniment molt especial ha vingut a dur-me il·lusió! No me l’esperava; o millor dit, l’esperava però no m’ho acabava de creure. Des dels anys d’institut que ho he discutit moltes vegades, amb amics i familiars, amb fervents creients i enconats contraris, sempre amb arguments i dades. Amb passió i sentiment. Amb esperança. Ningú se’l creia com jo.

1854, Mapa polític d'Espanya

1854, Mapa polític d’Espanya

Aquesta ha estat una jornada completa d’escorcoll dels mitjans de comunicació i xarxes socials. El 12-12-13 ha estat el dia en què els líders de les principals forces polítiques catalanes, majoritàries al Parlament català, han acordat una data per la consulta popular respecte l’autodeterminació de Catalunya i un text amb dues preguntes per l’esmentada consulta. El dia 9 de setembre del 2014 els ciutadans de Catalunya podran decidir-se pel sí o pel no a les següents preguntes:

Dret a decidir

Dret a decidir

Tot el món s’ha fet ressò del pas que ha donat el poble català, representat pels seus polítics, escollits democràticament. Aquest pas ja és suficientment emocionant com per ser, en sí mateix, un motiu de celebració: els polítics, encara que a remolc d’un moviment ciutadà majoritari i imparable que els ha anat sempre per davant, han fet seues les demandes que el poble els exigia i han posat en marxa un procés valent cap a un veritable exercici de democràcia directa com és aquesta consulta. Un exercici que a Espanya continua essent una cosa estranya, inusual, dissortadament anormal. Un exercici que a països com Suïssa, per exemple, són inversemblantment comuns, habituals i feliçment normals.

Polítics que pregunten el poble. Ací està la veritable qüestió. Aquesta cosa tan simple que hem oblidat que s’ha de fer i que hauríem d’exigir. Una cosa sobre la que ningú, políticament raonable i amb tarannà demòcrata, no pot discutir. Això per una banda. De l’altra, naturalment, el fons de la pregunta, sobre la que cadascú pot, indiscutiblement, opinar a favor o en contra. En això, i no una altra cosa, consisteix la democràcia. Personalment, he de dir que m’emociona igualment el procés cívic sobiranista i el fi independentista amb la victòria del sí. Però això és un altre tema. És sobre la senzillesa d’allò que s’ha proposat sobre el que vull escriure.

Via Catalana. Foto: Gerard Garolera

Via Catalana. Foto:Gerard Garolera

Hi ha alguna cosa més senzilla? Vols carn o peix? Vols la carn feta o al punt? Vols postres o cafè? Tots els dies prenem decisions i de més complicades: em matricule a Ciències o a Lletres? Em case per l’Església o al Jutjat? Vull tindre més d’un fill o no? Som nosaltres qui decidim. Vivim en un país on tenim opció de seguir uns estudis perquè no estem pensant tot el dia en la nostra supervivència; on els matrimonis ja no estan concertats des de xiquets; i on ningú ens pot impedir tindre tots els xiquets que vulguem encara que no els puguem mantenir. La gent que no ho pot fer als seus països es sentirien afortunats de poder-ho fer i ens miren amb enveja. Nosaltres vivim en un Estat espanyol tradicionalment pobre en democràcia, en què els cacics i l’Església s’han ocupat de decidir per nosaltres què és i què no és bo per nosaltres. Tothom, doncs, hauria de sentir enveja d’aquells que han aconseguit el seu dret a decidir i exigir el mateix per a ells.

El clam actual per una política més participativa, transparent i de baix cap amunt, des del ciutadà a les institucions, és cada vegada més fort. El descrèdit de les institucions polítiques, la pèrdua de credibilitat dels mitjans de comunicació i la universalització de les xarxes telemàtiques, telefonia mòbil i Internet, han potenciat aquest desig participatiu: del consumidor passiu i massiu, al prosumidor individual connectat en xarxa. Aquest ciutadà té hui més autonomia informativa, tot triant la seua pròpia dieta de mitjans; una audiència que no es limita a ser receptora d’informació, sinó que demana participar del relat i comunicar la seua pròpia producció d’informació; i amb tot això, no ens conformem amb una posició passiva respecte dels candidats polítics, sinó que demanem una comunicació bidireccional, intervenció en les decisions i una responsabilitat recíproca: un vot a canvi d’uns serveis polítics. Les xarxes socials han potenciat aquest anhel, no només polític, sinó social i cultural. El Moviment 15-M, la PAH o la concentració del familiars de les víctimes del Metro de València són smart mobs hereus de les primeres concentracions espontànies després dels atentats de l’11-M abans de les eleccions generals espanyoles del 2004.

Eslogans 15M

Eslogans 15M

Les declaracions de hui dels diferents polítics ja me les esperava. “Nada nuevo bajo el sol”, que deia aquell. Cap sorpresa. Com diu Iñaki Gabilondo al seu videoblog, els partits i les organitzacions pro-independència estan fent allò que han de fer i ho estan fent bé. Els bàndol unionista, en canvi, o no fa res o ho fa malament. Esperen, potser, que els catalans canvien d’idea amb amenaces? Això només els reafirma en el desig de fugir! Amb l’exhibició d’unes suposades lleis sagrades? No ho són ni pels propis espanyols, que les volen canviar del tot,  més que per traure-les en aquests casos. Amb indiferència? Fent propaganda per boicotejar productes catalans? Estan apanyats. Tanmateix, encara em sorprèn i em faig creus quan sent la portaveu del PP català. Segons ella, un referèndum va contra l’Estat de Dret i contra les normes democràtiques. Com s’atreveix a dir eixes xorrades? Com va a trencar la democràcia una votació democràtica? Les urnes són més violentes que els tancs? És que no veig la diferència que veu Espanya quan demana un referèndum al Sàhara Occidental o Tíbet i la nega per Catalunya! Si eixa és la seua concepció de democràcia, jo no la vull. Jo vull decidir! No vull que em limiten la meua llibertat a tirar una papereta cada quatre anys en unes eleccions apanyades per una Llei d’Hondt injusta. Hem de ser guineans o podem ser suïssos?

Així i tot, es més decebedora la postura d’una part, no gens petita, del poble espanyol. Almenys d’aquell més actiu a les xarxes. En teoria, hauria de ser la part de la població més oberta, més informada i amb més ànsies democràtiques, però ha resultat ser intransigent, violenta i autoritària. Molts d’aquells que veuries a les concentracions a les places i els carrers de les ciutats demanant “más pan y menos chorizos”, fan campanya hui contra els treballadors catalans i els seus productes. Aquells que volen transparència y democràcia participativa, enviarien els tancs a tornar a creuar l’Ebre. Els mateixos que votaven a mà alçada a la Plaza del Sol volien destrossar hui les urnes catalanes. D’acord, no són tots, però en són molts i fan molt soroll. I molta pena.

Països Catalans

Països Catalans

I molta por, la veritat. A partir del minut u després de la Independència, no dubte d’un escenari on elements violents espanyolistes, de les andrones del propi Estat espanyol o milicians tarats del cap rapat, encetaran un temps d’accions terroristes contra el nou Estat, que comportarà un rastre de sang innocent no gens curt. Més avant ja no ho sé. Tot el que puguem pensar ara entra dins de la política-ficció, especulacions més o menys fantasioses sense més seguretat que la que tenia un economista abans de l’explosió de la bombolla immobiliària. Però com hi ha gent que fins i tot es guanya la vida de tertulià fent aquest tipus de previsions, jo també en puc fer alguna debades:

Escenari 1: tot resulta excepcionalment normal, la cosa no passa de xuleries de pati de col·legi i quan Catalunya obté la Independència, Espanya es obligada per la Unió Europea a callar i pegar la cabotada. Els interessos econòmics d’una Europa en crisi necessiten una Catalunya forta dins l’UE; l’Eix mediterrani esdevé prioritari per la pacificació de la zona i s’injecten recursos perquè el port de Barcelona i el de València siguen la porta dels productes xinesos i africans per Europa. L’exemple català i els seus èxits animen els dubtosos gallecs i bascs a iniciar la seua pròpia autodeterminació. La descomposició afecta tot el sistema espanyol: es proclama la República i el País Valencià, Balears  i Andalusia inicien diferents processos, de federació, confederació o independència.

Escenari 2: tot resulta un vertader desastre i les pitjors previsions s’acompleixen. Espanya suspèn l’autonomia catalana. L’escalada violenta es imparable i esclata un conflicte que recorda els Balcans. Espanya (Sèrbia) i Catalunya (Croàcia) es maten en fronts bèl·lics més o menys estables mentres al País Valencià les posicions s’extremen i la violència esdevé terrorífica. La meitat sud d’Alacant i la meitat occidental de València forcen la seua unió a Castella (República Sèrbia de Bòsnia), mentres les restes valencianes són un vesper de guerres de guerrilles entre espanyolistes i valencianistes procatalans (Bòsnia i Herzegòvina). Xàtiva o Alcoi o Vila-real ixen a totes les televisions mundials com a ciutats màrtirs, amb setges ferotges que destrossen les poblacions i provoquen èxodes massius (Sarajevo). Quan acaba la guerra, a les muntanyes de La Marina Alta troben proves de la massacre i violació de tot un poble. Els fossars comuns són investigats pel Tribunal Penal Internacional. Euzkadi s’independitza sense soroll (Eslovènia) i Balears ho fa 10 anys després (Montenegre). La Franja de Ponent a Aragó, plena de refugiats valencians, exerceix aquesta pressió demogràfica per reclamar el seu tret diferencial i independitzar-se (Kòsov). Fins i tot la Catalunya Nord francesa (Macedònia) es confedera amb el germà del sud sense gaire oposició de França, que ja té fronts oberts a Iparralde, l’Euzkal Herria francesa, i Bretanya. 30 anys després es normalitzen les relacions diplomàtiques entre veïns peninsulars.

– Escenari 3: el procés acaba sent prohibit per Espanya i la comunitat internacional es fa el sord mentres es trepitgen els drets democràtics a Catalunya. L’Estat espanyol s’envalentona i es recentralitza. Tornen els procesos violents per la independència a Euzkadi i Catalunya amb més virulència que mai. El poble espanyol calla i otorga al llarg i ample de tota la Península. Rosa Díez (UPyD), presidenta del Govern central amb el suport d’uns minvats PP i PSOE. El Congrés espanyol s’italianitza. Comença un nou procés, més intens, que acaba en l’escenari 1 o en l’escenari 2.

Consulta 9-11-2014

Consulta 9-11-2014

Quin s’estimeu més? Us supose una normalitat suficient com per estimar-se el primer escenari, així que pregarem perquè siga així. De moment, i en les paraules repetides fins el vòmit pels mitjans de comunicació quan es tracta de conteses electorals, espere gaudir d’una veritable “Festa de la democràcia” quan ciutadans lliures expressen la seua voluntat democràticament i amb absència de qualsevol tipus de violència. Una festa de debò! Que el famós “hablando se entiende la gente” siga el lema durant l’any que tenim per davant i més enllà.

Una abraçada a tothom.

Anuncis

Debats

2 thoughts on “Una festa de debò

  1. Lluitador 😉

    M'agrada

    Posted by Salvi | 13 Desembre 2013, 21:26

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: