//
estàs llegint...
Comunicació, Personal, Política

Empatia

Ja portem dos posts seguits parlant de tele i de València. Hui canviem, una vegada més, el Cap i Casal per Alemanya i seguim parlant de la tele i del seu inversemblant poder, capaç de les coses més infames i de les més tendres. Tot i que darrerament tenim exemples que fan més que dignificar no només la Televisió sinó la professió periodística en general (Salvados”, sense anar més lluny), va ser un senzill documental el que em va tocar la fibra. Mirava jo una producció de la BBC que m’interessava per diverses raons; era un documental d’història, els meus preferits, i hi havia parts on podia sentir parlar en alemany, una altra de les meues dèries.

El títol del documental és “Hitler’s children” i tracta sobre els xiquets, fills i nets, dels totpoderosos caps de l’estructura de poder a l’Alemanya nazi. Vaig conèixer així històries com la dels nebots de Hermann Goering,  el Reichmariscal i cap de la Luftwaffe, que van decidir esterilitzar-se voluntàriament per tallar de soca-rel l’herència genètica de son oncle. O la de la filla d’Amon Goeth, el cap del camp d’extermini que va fer famós Ralph Fiennes a “La lista de Schindler”, que no va saber fins l’edat adulta qui va ser son pare i que va descobrir els contactes de sa mare amb antics nazis. O la d’una neboda de Heinrich Himmler, el cap de les temudes SS, la qual s’ha barallat amb tota la família per escriure una sèrie de llibres sobre son oncle. O la d’un fill de Hans Frank, Governador General de la Polònia ocupada, dedicat de per vida a matar la memòria de son pare a base d’explicar l’Holocaust per les escoles i instituts d’Alemanya.

Amon Goeth / Ralph Fiennes

Amon Goeth / Ralph Fiennes

Però la història que més em va emocionar va ser la de Reiner, el net de Rudolph Höß, el primer Comandant del camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau. Aquest home pensava, absolutament convençut, que l’única raó per la que ell existia era la de suportar la càrrega de culpa per tot eixe mal, que el seu avi no va patir per haver estat executat. L’estudi d’un historiador sobre el seu passat li fa explicar l’obsessió que té per les fotos velles de son pare i els seus oncles de xicotets, en les que se’ls veia jugant al pati de sa casa, al mateix camp de concentració. En particular, una foto de la porta que comunicava la casa amb el camp. Amb la porta com a leitmotiv del seu estudi, l’historiador el convenç per visitar Auschwitz, el camp que hui és el símbol de tots els camps, el paradigma de l’horror, hui Patrimoni de la Humanitat en memòria de l’Holocaust.

Durant la visita, veuen la casa on vivia la seua família, on jugaven els xiquets, a escassos metres de la carnisseria més horrible que haja maquinat l’ésser humà contra un altre ésser humà i Reiner, per fi, traspassa la porta. Les emocions es superposen al llarg de l’estada al camp i arriben al clímax gairebé al final. Un grup de joves estudiants israelians de visita en Auschwitz són avisats pel seu rabí: el net del Comandant del camp està eixe dia allí mateix, amb ells. Vaig sentir una barreja de pànic i admiració quan Reiner es presenta i s’ofereix als estudiants per contestar qualsevol pregunta. Ell contesta i confessa la seua culpa, la seua càrrega heretada. Una xiqueta s’alça i explica entre plors que gairebé tota la seua família va ser exterminada per l’avi de Rainer. No sap què contestar. Què pot dir? Només “¡Perdó, perdó!”. De sobte, un home s’alça i demana acostar-se. És un vell supervivent del camp que avança cap a Reiner. L’agafa dels braços i li diu: “Ja he parlat abans amb joves a Frankfurt i  els ho he dit: vosaltres no ho féreu, no sou culpables del que van fer altres”. El vell supervivent s’abraça al net del Comandant del camp i ploren. I jo amb ells. Impossible trobar un exemple més gran de dolor i una mostra més impressionant de perdó i comprensió, d’empatia. Allò millor que ofereix la Humanitat al cor de l’Infern sobre la Terra.

Però llàgrimes sense reflexió no llaven pensaments i jo no vaig poder evitar pensar en un entorn més proper. En primer lloc, amb el més obvi: la ONU ha exigit al Govern espanyol la cerca dels desapareguts pel franquisme davant la postura d’aquest Govern, que no només posa obstacles a la cerca, tot negant mitjans econòmics, sinó que fa apologia del mateix franquisme. I després, una altra més delicada en segons quins entorns: el Tribunal de Justícia Europeu ha tombat l’anomenada “doctrina Parot”, per la que certs presos perdien els beneficis penitenciaris i veien allargades les seues condemnes amb efecte retroactiu. És a dir, complien unes penes que no estaven en vigor quan es va dictar sentència.

El cas primer resulta ofensiu de tan obvi. Espanya és el país amb més desapareguts a les fosses comuns, només per darrere de la Cambodja dels Jemers Rojos. Espanya és hereua d’un règim feixista, amb proves indiscutibles d’aliança amb els mateixos Hitler i Mussolini, i no ha fet mai cap gest per demanar perdó, com sí que han fet italians i, sobre tot, alemanys. El mateix Govern espanyol, per la majoria absoluta del Partit Popular, s’ha negat a condemnar el Franquisme i el colp d’estat feixista.

Hitler i Franco

Hitler i Franco

Del segon cas coneixem dues posicions antagòniques: d’una banda, els contactes entre víctimes i botxins que s’han produït a Euskadi amb diferents resultats, però que ha estat un primer pas per l’acostament entre postures irreconciliables. D’una altra, la posició venjativa i rancuniosa d’una de les associacions de víctimes del terrorisme, que es mostren disposats a allargar la llista de morts per mantenir-se irreductibles en les seues posicions amb el suport i l’evident interès d’una part de l’espectre polític en treure’n rèdit electoral. Tot i que el dolor que pot experimentar algú davant la mort violenta, cruel i injusta d’una persona volguda és inabastable i tenen el suport de tothom en eixe sentit, no és menys cert que eixe dolor no pot dirigir la política d’un país, ni és aconsellable per a la resolució de cap conflicte, ni porta a cap solució més que a l’allargament i l’augment del dolor. A més a més, el fet que no incloguen les víctimes d’altres violències, com els atacs feixistes, el terrorisme d’Estat, la violència policial (testimoniada i denunciada a l’Estat espanyol per Amnistia Internacional) o tantes altres víctimes de la bogeria humana, els resta valor a les seues demandes i suport entre la resta de ciutadans.

És ací que el cas del jueu supervivent i el net de l’assassí són un exemple d’allò que un reconegut polític i intel·lectual espanyol del s.XX, el President del Govern i President de la Segona República espanyola Manuel Azaña, digué ja abans d’acabar la Guerra civil espanyola:

“Pero es obligación moral, sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe como nosotros queremos que se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que les hierva la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelva a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído magníficamente por una ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón”

Aquestes tres paraules són la base de qualsevol reconciliació sincera i sense elles ens veiem abocats, irremediablement, a l’apocalipsi. No exagere: no calen bèsties i dimonis perquè la vida es desintegre amb la mort d’una sola persona.

Però no vull acabar amb un to tan funest. Fem un poc de broma: us deixe les fotos d’un paisatge gairebé apocalíptic…al mateix Alcoi!

Una abraçada a tothom

Apocalipsi

Apocalipsi

Apocalipsi II

Apocalipsi II

Apocalipsi III

Apocalipsi III

Apocalipsi IV

Apocalipsi IV

Apocalipsi V

Apocalipsi V

Anuncis

Debats

4 thoughts on “Empatia

  1. m’encanta la foto Apocalipsi (la 1ª)

    M'agrada

    Posted by Salvi | 20 Novembre 2013, 11:14
  2. Que podem esperar de un pais on un expresident del govern parla de la gent que busquen els familiars a les cunetes en termes de “no podemos ir removiendo los huesos” clar, com no son els seus, se la pela… jo recorde al iaio com contava entre llagrimes dir que en les dos bandes eren uns assassins, que no hi havia bando bo… per solucionar-ho les dos parts tendrien que tindre els seus morts a prop, sense aquest pas, mai acabarà.

    M'agrada

    Posted by jordi | 21 Març 2014, 22:52

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: