Graffitis i pintades (IV)

Al penúltim post d’aquest mes de juliol, dedicat a les pintades als carrers d’Alcoi, he d’aclarir un parell de coses al voltant d’alguns dels comentaris que m’heu fet arribar. Naturalment, conec la diferència entre “graffiti” i “pintada”. Sóc de l’opinió que només tenen en comú el soport i estic d’acord amb vosaltres que potser no és massa correcte barrejar un tipus d’art urbà amb el simple vandalisme urbanita. Però també crec que són, ambdós, exemples de l’expressió popular i dels temps que vivim i comparteixen, no només les eines i el suport, sinó el mateix anhel per ser visibles, el desig perquè s’escolte la veu del seu missatge.

Qualsevol faceta humana té la seua vessant positiva i el seu equivalent negatiu. La sensibilitat i l’experiència de cadascú determina el judici, favorable o no, amb el que qualificarem cada acte, cada esdeveniment, cada idea… Hi ha arguments a favor i hi ha d’altres en contra. No hi ha gaires veritats absolutes i objectives, comunes per tothom. El debat sobre què és i què no és Art esdevé etern i la força de la discursió és directament proporcional al grau de novetat de l’obra discutida. Però hui l’Art és l’excusa i no la raó d’allò de què vull parlar.

Graffiti 9

Totes les coses tenen, com ja he dit, les dues vessants, positiva i negativa, bona i dolenta, el seu jing i el seu jang. A mitjans de mes s’ha fet públic que Rafa Carbonell, la figura més destacada de la política alcoiana dels últims anys, per alegria de molts i per disgust d’alguns altres, deixa la seua activitat pública i torna a la del seu ofici habitual com a mestre de secundària. Podeu imaginar que la meua primera reacció va ser de pèrdua: se n’anava aquell que representa com ningú l’aire fresc en la política, una nova forma d’entendre el servei públic com un exercici de dedicació honrada i corretja de transmissió entre el poble i els seus organs de poder. El que ha dut més lluny que ningú l’orgull per un ideal de progrés, valencianista i verd, pel nostre poble.

Graffiti 11

Uns sentiments funestos si no s’hagueren vist compensats pels equivalents joiosos. El meu amic Rafel, l’antic company de facultat, l’amic de la filà, torna a nosaltres, la seua família, els seus amics, els seus companys. Li furtem al poble un dels seus millors servidors, però se’l guanyem per nosaltres, que també som poble i també el necessitem! I no hi ha motiu pel desànim entre els amics de Compromís perquè, aquest moviment ciutadà en què ens va unir a tots, està ple de companys que comparteixen la seua visió d’Alcoi, de País Valencià, i estan decidits a fer-la funcionar amb l’ajut del poble, pel bé del poble. David Abad i Anna Climent, que relleven Rafel, estan a l’alçada i ho demostraran. Jo em fie d’ells.

Graffiti 10

Per il·lustrar aquesta dicotomia us he preparat un parell de montatges més, amb pintades d’alguna manera positives (art, filosofia, esport, entreteniment…) i de negatives (insults, amenaces, obscenitats…). Espere que us agraden. Un abraç a tothom!

Espais de Llum

Espais d’Obscuritat