//
estàs llegint...
Periodisme

Entrevista a Juan Enrique Ruiz, de la EAJ-12 (Radio Alcoy-Cadena SER)

“ELS MITJANS DIBUIXEN SOVINT UNA EXAGERACIÓ DE LA REALITAT”

Juan Enrique Ruiz Domènech (Alcoi, 1977) és llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València. A la seua trajectòria professional treballa al diari El Mundo, a València. Quan passa a col·laborar a l’edició d’Alacant d’El Mundo i Las Provincias, comença la seua relació a l’EAJ-12, Radio Alcoy-Cadena SER, de la que és hui Director d’Informatius. Completa la seua formació amb coneixements de Periodisme econòmic i de Microeconomia als cursos de Periodisme d’El País i la Universitat Juan Carlos I, respectivament.

 Quique em rep a les oficines de l’emissora als baixos del c/ Dr. Sempere, 16. Quan Isma acaba el seu programa (Ismael Mayor és el redactor d’esports) entrem a l’estudi principal. Ell entra un vas d’aigua mentres jo encenc la gravadora davant dels micròfons grocs de la SER. Uns segons després, el verb esdevé carn i la veu que acostumem a sentir a través del receptor de casa, del cotxe, a la feina o a la platja contesta les meues preguntes en una llarga conversa que em passa volant.

Joan Lluís: Per què el teu interès per l’economia?

Quique Ruiz: Volia aprendre alguna cosa més. Però el veritable atractiu era el format del curs: organitzat per El País, convivies una setmana amb gent del Periodisme en un entorn diferent on podies trobar-te dinant al costat de Joaquín Estefania, per exemple… Hui encara es fan però han perdut part d’aquell atractiu.

JLl: I ara Director d’Informatius. Com està organitzada Radio Alcoy?

QR: Al capdavant està el Director, gerent amb competències en la programació. Després estic jo com a Director d’Informatius i la resta de redactors. Però la divisió és un poc flexible per tal d’aprofitar al màxim els nostres recursos: al final jo també participe en Programes i tots acabem fent de redactor, editor, productor… No només a causa de la crisi. Sempre trobem que algun tema tractat a informatius pot ser interessant per algun programa; o a l’inrevés, si tractem algun tema susceptible d’entrar en informatius. La relació entre uns i altres és molt estreta. Treballar en un mitjà local, xicotet, té aquests avantatges: a més d’obligar-te a ser competent per a tractar de qualsevol tema i des de qualsevol gènere periodístic, no pots deixar de banda la vessant tècnica, l’edició, la producció… Des d’emissores d’aquest tipus no entenem la divisió i l’organització del treball, més especialitzada, en redaccions de major tamany. La veritat és que estem obligats a optimitzar al màxim els recursos. Si un sol professional  pot fer-ho tot, millor.

JLl: Aleshores, amb tan poca gent, com us organitzeu per dur endavant la producció?

QR: El secret està en l’anticipació. Al final, la capacitat de resposta davant dels imprevistos és el control de la rutina diària. Si el dia a dia està desorganitzat, no ets capaç de respondre a un succés extraordinari. Per això, a principi de setmana ja veiem els temes que entraran el cap de setmana i al principi de la següent. Tots els dies, a les 9.30 h del matí fem una reunió per planificar l’agenda. Jo valore moltíssim que els professionals aporten temes. En aquest àmbit tan local, la informació no arriba tan fàcilment i directa com en àmbits majors.  Això fa el periodisme local molt més difícil. Depèn, en major mesura, de la teua capacitat de generar informació que de recollir la que la societat puga adreçar-te.

JLl: Aleshores, i per aquest àmbit tan local, et veus més com a generador d’informació que com a gatekeeper, el que destria entre les informacions?

QR: Si només esperàrem la informació que ens ve, no cobriríem alguns dies més de dos minuts d’informació. A més, aquesta ha de tindre un mínim d’interès: el flux des de les Institucions polítiques pot ser gran, però no hi ha prou. En primer lloc, s’ha d’aprofundir i buscar, no en allò que t’han dit, sinó en allò que no t’han volgut dir. El ciutadà ha de saber en tot moment quina és l’acció política real, quines repercussions té tot en la seua vida. A més de ser la nostra obligació, tot açò es basa en una mena de joc que trobe molt divertit.

JLl: Trobes que les agendes d’aquestes institucions es veuen afectades per la teua producció? Influeixes en l’agenda política?

QR: Si tenim una cosa clara és que no ens agrada distorsionar el missatge de les informacions que ens comuniquen. En eixe sentit, sí que som absolutament mediadors de la informació. El contrari em semblaria una manipulació. Per tant, no canviem l’enfocament original de l’emissor. Aquest punt és clau per garantir la confiança  que ens tenen com a mediadors tant l’emissor com el receptor.

JLl: No has notat mai cap intent de contrarestar les teues informacions amb altres? Que intenten canviar el sentit d’un missatge en el seu interès?

QR: No. Res important, almenys. Però sí que he patit alguna falta de lleialtat en algun polític, que ha abusat de la confiança a la que al·ludia abans. De vegades hi ha un poc de “mala bava”.

JLl: Esperes un cert codi deontològic periodístic també als polítics?

QR: No. La informació és seua encara que la demanes tu i poden fer d’ella el que vulguen. Però crec que no haurien d’afavorir uns més que a altres en benefici del conjunt de la societat. I no només els partits polítics sinó també les associacions civils, sindicats,…

JLl: Tants mediadors, tants interessos… No et sembla que vivim en una societat virtual, on la realitat s’ha vist substituïda per allò que volen que siga en lloc d’allò que realment és?

QR: Es dibuixa una realitat que té poc a vore o que és una exageració de la realitat. Pot donar-se importància a col·lectius sense rellevància o just a l’inrevés, normalment pel nostre criteri erroni. S’ha d’intentar parlar, des d’una emissora local però amb tanta trajectòria com la nostra, amb la màxima pluralitat de veus possible per respondre a tot l’espectre ideològic d’eixa societat. Eixa és la nostra virtut, una oferta variada i plural. Sempre hi ha indicadors per saber què és el que vol la gent. Però des d’una emissora amb vocació de ser “l’emissora del poble” no es pot seguir una línia editorial en un únic sentit. És una de les preguntes que acostumen a dirigir-nos els qui entren nous a treballar a l’emissora: “quina és la vostra línia editorial?” D’igual manera que em van dir a mi, els diem que no en tenim cap, més que ser fidel a la veracitat de la informació, sense pegar-li la volta.

JLl: Com a mediadors, els periodistes interpreten la realitat, inevitablement,  baix el seu punt de vista únic. Com decideixes el marc, el framing, d’eixa visió particular de la realitat que vols transmetre?

QR: Això és, de vegades, molt complicat. Jo distingiria, primer, entre el joc polític i el de la resta de la gent. Els missatges polítics sempre tenen un interès, diferent del que transmeten les associacions, entitats,… En Radio Alcoy tenim la sort de no patir ingerències de la direcció en eixe sentit. No tenim al front un empresari que tinga uns interessos determinats i que vullga fer pressió en un sentit o en un altre per aconseguir-los. Això seria d’una deshonestedat brutal! Tenim la sort d’informar amb total llibertat. El nostre director té molt clar que la informació està per damunt de tot.  I de la mateixa manera respecte a l’audiència. Transmetem la informació conforme és i no puc treballar pensant en les reaccions que puc originar, excepte en que siguen d’interès. Perquè mai pots estar segur de la reacció de la gent a les notícies. Potser si treballàrem amb eixe pensament s’enduríem més d’una sorpresa.

JLl:  Oferir un producte de qualitat és suficient atracció?

QR: Quant més plural siga el missatge a més públic atraurà…

JLl: …amb eixa tan desitjada objectivitat periodística?

QR: Les paraules clau crec que són la honestedat i l’honradesa: no fer mal a ningú i no traure’n un benefici il·lícit. Està clar que tots som persones i prenem posició en algunes coses. Si no, seríem màquines; però…

JLl: …hi ha qui diu que ja és possible programar maquinari per a produir treball periodístic. Fins ací arriba la crisi del periodisme? Tan gran és la falta de credibilitat que pensem en màquines per un periodisme mecànic?

QR: Bé, en una enquesta recent d’El País sobre valoració d’entitats, una de les més valorades era la ràdio, per davant de la resta de mitjans i d’institucions polítiques i es valorava precisament la seua credibilitat.

En aquest punt, pensant en el fil de la conversa, oblide la següent pregunta.  És una sort no estar en directe! Imagine el moment i note una suor gelada per tot el cos. Què passa quan et quedes en blanc en una entrevista en directe a la ràdio!? Ha de ser horrorós! I s’ha de ser un bon professional per passar airosament l’esglai. Quique em posa algun exemple per tranquil·litzar-me. Aquestes carxofes imposen fins i tot estan apagades! Però mirant les notes recorde per fi la pregunta…

Als estudis de la SER a Alcoi

Als estudis de la SER a Alcoi

 JLl: Com es conjuga aquest prestigi i credibilitat amb l’aposta majoritària dels mitjans per l’espectacle, com a mitjà de captació d’audiència, i de la urgència, com a eina per la victòria en la lluita amb la competència?

QR: Un altre avantatge de la ràdio: el fenomen de [la informació en] Internet, pel que fa a la rapidesa i la immediatesa, l’ha gaudit sempre la ràdio! Per tant, nosaltres, acostumats a treballar així, hem tingut fàcil l’adaptació a treballar al web. La revolució que ha suposat Internet pel periòdics no ha estat tal per a nosaltres: si alguna cosa urgent passa, nosaltres estem allí contant-ho, sempre ha estat així. Damunt, formar part d’una cadena d’emissores ens permet estar-ho per tot arreu. No patim la revolució que pot sentir el concepte tradicional de premsa impresa. Internet, en canvi, ens ha donat perdurabilitat: si la ràdio és aire, el web dóna constància a les notícies i els afegeix excel·lència i credibilitat, en tant que estan subjectes a consulta posterior.

JLl: Potser que aquesta falta de necessitat de canvi en la ràdio, com tu veus, no la prepare adequadament per a la voràgine tecnològica i els canvis que comporten, com sí han hagut de suportar els periòdics? Pot ser que arribe tard a la cerca de nous formats i de nous llenguatges pel seu caire tradicional?

QR: Home! El que fa Internet és multiplicar-nos els canals! Al treballar en una concessió ens devem a certes obligacions horàries, però el que només ens ha d’ocupar 10 mns als informatius , ens pot durar un hora a Internet. De fet, ja hem penjat informació únicament a Internet quan no ens ha cabut a la programació habitual i tenia el suficient interès. Però està per explotar. Estan plantejant-se novetats que semblen interessants des de la premsa escrita, però a la ràdio no està produint-se eixe fenomen.

JLl: Us heu quedat amb la part pitjor de la fusió de formats, del sincretisme del missatge? Els periòdics ofereixen formats audiovisuals, però vosaltres ja ho sou…

QR: Sempre podem afegir càmeres i oferir vídeo al nostre àudio. No transformar-ho en un format televisiu, perquè requereix molta despesa, però aprofitar l’avantatge de la imatge front la paraula: jo puc estar tres dies contant-te què mal està tal carrer i no passarà res; si et faig una foto ja et faràs una idea millor, però si et faig un vídeo d’un minut et tiraràs les mans al cap. Internet, a més, ens permet interacció amb els veïns d’eixe carrer i obtindre més informació.

JLl: Potser hui la màxima valoració siga per eixa capacitat d’Internet per a la interacció. Creus que la desaparició del periòdic Ciudad de Alcoy s’ha degut a la manca d’interès pels nous formats que la permeten?

QR: Desconec el cas del Ciudad al detall, però estic segur que es deu més a la caiguda del mercat publicitari. Nosaltres ho estem patint també, és una caiguda brutal! I és general: si mirem periòdics de fa sis anys, tenien el doble de publicitat que hui. Això en mitjans amb accés a grans empreses; que anem a fer, doncs, nosaltres, que vivim de les PIMEs locals? Ara estan, comprensiblement, en una altra cosa. Tots són lamentacions: tanquen Ciudad, a la ràdio en som menys,…però nosaltres no vivim de l’aire! Es “graciós” escoltar a molts: “com van a tancar? No ho permetran!” Com que no? Com qualsevol altra empresa!

JLl: I més si vols mantenir la independència de les institucions públiques, no?

QR: Clar! A quin preu es pot mantenir una determinada empresa? Però és de veres que, pel propi interès de les institucions i pel dels ciutadans, els polítics haurien de doblar els esforços per donar suport als mitjans de comunicació. S’ha de pensar en que l’Ajuntament, per exemple, acabarà arribant d’alguna manera als ciutadans, però i aquesta associació de veïns o aquesta contra el càncer o aquella de diabètics?

JLl: Independentment, i encara que sone pedant, del seu valor com a pilar de la democràcia…

QR: Sí, sí. A banda de donar informació a l’hora de decidir o de controlar aquells que detenten el poder. I no cal que nosaltres valorem: la simple informació dóna elements de judici per a que siguen els ciutadans qui valoren.

JLl: Continua sent, malgrat tot, necessari el periodisme. Si res no diuen als mitjans, no existeix? És el que ha passat amb “Salvados”, no?

QR: Quan s’indigna la gent? Quan apareix als mitjans! Fins que no vam treure uns alumnes de l’Escola d’Art revelant fotos en els wàters, ningú no va “prendre cartes en l’assumpte”. Potser ja havien planejat fer alguna cosa, però segur que ho va accelerar. És trist que una foto obligue més que la situació real dels que pateixen.

JLl: Això és el que parlàvem abans per pegant-li la volta! La realitat és la que ens ensenyen o la que és?

QR: La nostra obligació és que la realitat que contem s’acoste quan més millor a l’autèntica realitat i donar-li veu a la major part de la societat. Una cosa que es fa mal, de vegades, és unflar una notícia: la percepció de que una notícia és important perquè t’ha costat molt fa que cregues erròniament que ha de destacar-se més del que realment mereix. Passa molt en el periodisme local, amb pocs temes importants de veres. Això sí, sempre hi ha qui aprofita més els mitjans i sap ser notícia amb relats interessants i altres que no saben com eixir dels breus. Col·lectius com La Carrasca, que no es pot negar que són poca gent, cosa que de vegades s’intenta emprar despectivament dient que “són quatre gats”, doncs són quatre gats molt actius, preocupats perquè l’Administració funcione correctament, es preocupen pel Patrimoni de tots… O com el cas de la Coordinadora d’Estudis Eòlics: han estat capaços d’aturar uns interessos econòmics brutals basats en uns expedients que no suportaven un mínim examen.  I tot, amb unes persones que no eren catedràtics, però eren suficientment preparades i amb molt d’interès pel seu entorn. Aquest tipus de gent haurien de ser un exemple per tots. En canvi, pareix que siguen “els del no”, “els quatre gats”,…

JLl: Una pedreta no és una muntanya, però t’obliga a parar-te i llevar-te la sabata…

QR: Això demostra la força de la societat civil. Últimament estem eixint més a demostrar la nostra indignació al carrer, i està molt bé, però de vegades només cal llegir-se atentament el Bolletí Oficial de la Província. I s’ha de donar veu a aquesta gent. No perquè siguen ells, sinó perquè tenen coses interessants que dir.  I sempre hi ha qui vol contar-ho. Si tenim sort, més d’una font amb diferent perspectiva. Això sí, a la ràdio sempre hem procurat respectar el desig de l’informant quant a revelar o no alguna part de la informació. Si no ens diu algú que ha matat Kennedy, ho respectem! La informació és de qui la dóna i si en vols més un altre dia, ho respectaràs.

JLl: Enllacem açò amb la qüestió de la pressa: en el cas d’una notícia molt rellevant que entre en l’últim moment abans d’eixir a antena, pots acceptar una informació només per la confiança en la font? T’atreveixes en algun moment a no contrastar la notícia?

QR: És un gran risc. És ideal tindre-ho contrastat per dos fonts diferents. És de manual. Però pots suposar, segons qui siga la font, que no posarà en risc el seu prestigi donant una informació falsa. Però sempre és un risc dependre de l’errada d’un tercer. Sempre has de preguntar a una segon font per assegurar-te. De tota manera es prenen riscos. Potser contrastes la part important i no l’accessòria. Però una errada pot fer-te molt de mal. En principi, no me la jugue. Sempre es podrà traure a l’endemà. A més, sempre m’agrada deixar els temes complerts: no m’agrada gens deixar la porta oberta a que algun altre mitjà traga suc d’un tema atractiu perquè no l’haja tancat correctament o no haja sabut vore el seu potencial. Per això m’estime més traure un tema acabat que tinguem a la nevera precisament per aquests casos.

JLl: Explica’m, doncs, com compagines aquesta lluita amb un ordre definit, amb les obligacions diàries…

QR: Després del noticiari comarcal, a les 8.50 h acabem. El cicle vital de la notícia comença a les 14.00 h amb l’informatiu “Hora 14”; a la vesprada, durant “La Ventana”, pràcticament reculls la mateixa informació però actualitzada; a la nit seguim actualitzant les notícies i l’últim pas a les 8.00, potser el més escoltat, quan la gent s’alça, mentre s’afaita, va a la feina i vol saber quin temps farà… Procurem sempre donar frescor a la notícia: encara que siga la mateixa, canviem la informació, aportem un nou punt de vista, aportem noves dades… A més d’anar preparant el noticiari de les 14.00 h, hem d’anar preparant les entrevistes pels programes de la vesprada,… De vegades és estressant! Sobre tot quan no trobes temes atractius, pot ser angoixant. Però a partir de les 14.00 h, la percepció de les notícies canvia. Una vegada passat l’informatiu, amb més tranquil·litat, ets capaç de vore angles nous, més xulos, que no havies vist abans i que necessites per donar eixa varietat que interesse l’oient a tornar a sentir un informatiu després de migdia.

JLl: Aleshores, no teniu una hora clara, com als periòdics, que considereu “de tancament”.

QR: No, perquè l’informatiu de migdia és important, però el de comarques no m’ho pareix menys. És una llàstima no poder comptar amb més recursos per recollir informacions dels pobles. Crec que hi ha temes fantàstics als que no podem arribar. Tenim algun corresponsal, però les fonts principals són els propis alcaldes. Confien en nosaltres per arribar a tota la gent possible i nosaltres confiem en ells. L’únic però és que la pluralitat només la gaudim en la diversitat dels pobles, perquè només acostuma a parlar l’alcalde.

Entrevista a Quique Ruiz, Director d'Informatius a l'EAJ-12, Radio Alcoy-Cadena SER

Entrevista a Quique Ruiz, Director d’Informatius a l’EAJ-12, Radio Alcoy-Cadena SER

JLl: I penses que ací té alguna cosa a dir un fenomen tan actual com el periodisme ciutadà? O potser un perill que no estiguen preparats per produir material de qualitat, de saber contrastar les fonts,…?

QR: És un problema que tothom es pense que qualsevol pot posar-se a informar. Encara que el talent estiga per damunt de la formació per produir amb qualitat, la formació és imprescindible per garantir l’honestedat o la veracitat de la informació.  Això suposa un esforç addicional al professional per reforçar la qualitat amb l’experiència i els seus coneixements. Però s’ha de distingir entre un testimoni ciutadà d’una producció periodística. Al ciutadà li falta la tècnica, el coneixement precís: el titular que interesse el públic, l’enfocament correcte del fet, distingir què és ètic i què no. La mediació ha de ser professional. I necessita experiència. Hi ha molt desconeixement del treball periodístic.

JLl: Com veus, doncs, el futur que s’apunta amb les xarxes socials i Internet?

QR: Em sembla molt important la seua vessant participativa, la reciprocitat de la informació. I a mi m’agradaria que l’audiència participara més. El web permet moltes possibilitats. I es participa molt. Som respectuosos amb les aportacions, però mantenim filtres per un mínim respecte.

JLl: Heu provat d’introduir el format radiofònic, el so, al típic format web?

QR: Una vegada més, ens caldrien més recursos. Estaria molt bé poder oferir la informació més fragmentada, com, per exemple, una entrevista concreta o part d’ella en compte del programa sencer. Però l’edició porta una feina molt gran a la que no podem abastir. Però sempre és una porta oberta… Al web intentem oferir les informacions més importants del dia però emprem hipervincles perquè l’oient aprofundisca o ens busque al dial.

JLl: I quant a la publicitat?

QR: També ho estem provant, però el mercat està tan enfonsat que no dóna per molt. Encara hem de descobrir quines són les fórmules que funcionen.

JLl: I l’opció de pagar per continguts exclusius?

QR: Això és molt complicat. Ja s’ha demostrat en molts mitjans, tan grans com El País, que eixe model no funciona. I la ràdio és debades! Com fer pagar per sentir alguna cosa al web quan pot sentir-ho debades a la ràdio? Potser ara hi ha un cert mercat en la gent que decideix no comprar periòdics i busca la informació gratuïta. Ara tenim la responsabilitat d’oferir productes més atractius per acostar-los a la ràdio. La ràdio té un públic molt seu. I és perquè ens acostem millor que ningú la seua realitat.

JLl: El vostre públic és d’edat més avançada que el d’altres mitjans? El format tradicional de la ràdio desentona amb les noves tecnologies, les xarxes i amb els gusts del món més jove?

QR: Està clar que la gent major, diaris i ràdio. A banda de la tele, que és un món apart. Eixa és la realitat. És important que els joves s’interessen per la informació. Més que el mitjà és important el missatge i si aquest és bo…

JLl: Em vull referir als nous usos i costums de la joventut. Potser la ràdio no encaixa en l’ús dels dispositius mòbils i la costum d’emprar les xarxes socials. O sí?

QR: Si el fixes, tot aquest món està basat en petits flashos d’informació, en titulars. I la ràdio sempre ha jugat bé en eixe sentit. Sentir un informatiu de 10 minuts és més fàcil que llegir un grapat d’articles de premsa; ara, llegir a les xarxes un grapat de titulars és més fàcil i més entretingut. Per competir, s’ha d’anar a buscar d’alguna manera al lector o l’oient. Amb el web em aconseguit durabilitat: si algú es perdia l’informatiu ja no tenia forma de conèixer les nostres informacions i ara sap que pot acudir en qualsevol moment al nostre web. Fins i tot li pots enviar eixa informació si és seguidor teu a les xarxes. El diari online no deixa de ser un diari imprès i, com he dit, amb el web la nostra informació es multiplica.

JLl: I a més, és més notable el feedback instantani, no? La gent pot participar en directe…

QR: D’això parlava abans quan deia que a la ràdio no ens ha calgut eixa revolució dels demés mitjans perquè nosaltres sempre hem treballat així.

JLl: …i l’efecte és instantani, també.

QR: Tots sabem, per exemple, l’efecte que ha tingut sempre en l’Ajuntament les queixes dels ciutadans a “Suya es la ràdio”.

JLl: Per tant, sí que marqueu en certa manera l’agenda.

QR: L’alcalde no només té en Alcoi una data fixa per respondre a la ràdio en un programa a tal efecte. És que el programa es fa a tota la cadena…es fa a Madrid igual que ací i en totes les demés ciutats. Eixa proximitat té una força tremenda. Per això, els mitjans tradicionals com el periòdic, que no tenen eixa possibilitat, ho estan passant tan mal.

JLl: Eixa és la percepció dels entesos, no? Al final, només quedarà allò hiperlocal o allò molt global, com The NY Times, mitjans en anglès, o potser també en xinès, més avant.

QR: The NY Times té més ingressos per publicitat al web que per la dels periòdics. I així i tot, estan retallant efectius…què no passarà en una ciutat com Alcoi.

JLl: Què em dius del concepte d’objectivitat?

QR: Això queda molt bé als llibres d’estil, però al capdavall som mediadors i ho fem des del nostre punt de vista particular. Fixa’t en les diferències entre El País o El Mundo. A les ràdios ha estat molt més extremat: sentir la SER o la COPE durant uns anys tenia cert significat afegit. Qui sentia la COPE en l’etapa de Jiménez Losantos no només sentia la crítica, amb la que ja hi havia prou per formar opinió, sinó que recorria a l’insult per l’insult, com una forma de fer les coses. I el cas és que va perdre audiència quan se’n va anar!

JLl: Moltes gràcies, Quique, pel teu temps i la teua amabilitat.

Anuncis

Debats

2 thoughts on “Entrevista a Juan Enrique Ruiz, de la EAJ-12 (Radio Alcoy-Cadena SER)

  1. Molt bé. Et desimbols molt bé en les entrevistes.

    M'agrada

    Posted by Enric Morrió | 22 Mai 2013, 19:05
    • Si jo et contara, amic Enric! Em vaig trobar molt nerviòs! Vaig perdre 10 minuts de conversa perquè es va parar la gravadora i no me’n vaig adonar fins que, en un cert moment que vaig pensar “ja tinc el titular!”, la vaig mirar…i no vaig apuntar la frase! En fi, per això ho faig, per anar aprenent de la feina i dels entrevistats, que són uns mestres!
      Gràcies per llegir-ho!

      M'agrada

      Posted by joanlluis23 | 23 Mai 2013, 01:45

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: