//
estàs llegint...
Comunicació

Matar el missatger (I)

He llegit a diversos mitjans locals un escrit del sr. Borja Montaño, Doctor en Economia per la UA, que em serveix d’excusa per reflexionar amb vosaltres al voltant de la Comunicació. Podeu llegir l’article sencer a Pàgina66 o RadioAlcoy, però per resumir-vos-ho, el Dr.Montaño afirma que gran part de la culpa de què no aconseguim eixir de la crisi és dels mitjans de comunicació.

En primer lloc, deixem de banda que les ciències econòmiques tenen el mateix encert a les seues prediccions que els seus companys de menor prestigi acadèmic de les “ciències” parapsicològiques; i deixem clar que no n’estic gens d’acord amb les conclusions a les que arriba el Dr. Montaño. Tot i això, he de dir que, de totes eixes campanades, ha tocat un parell de notes afinades.

Evidentment, la vella concepció transmissionista de la Comunicació (unidireccional, transparent i lineal) s’ha vist superada. Les modernes teories aclareixen que, no només cada petit acte a la nostra vida és en sí un acte comunicatiu (vestir-se de certa manera, posar-se o no una xapa a la solapa, menjar un tipus d’aliments…), sinó que tots som emissors i receptors alhora i el missatge canvia segons avança la comunicació dins la multiplicitat de canals i segons el context en el que es produeix.

elements_de_la_comunicació

Per tant, el concepte tradicional de la comunicació de masses, en què s’emet un missatge que absorbeix una audiència massiva sense cap modificació, és hui, amb els nous mitjans digitals, impossible: no pot haver un control total sobre el missatge per part d’un únic emissor. De fet, en els mitjans de comunicació actuals ha perdut força el seu caràcter massiu, que volia fer arribar el seu missatge a un públic nombrós, heterogeni i dispers, i ha guanyat el seu caràcter mediàtic, dirigit a un públic molt més fragmentat i homogeni per molt allunyat a l’espai i el temps que estiga de l’emissor.

I no només es fragmenten els públics sinó també els mitjans: les fortes inversions econòmiques que necessiten la distribució d’aquesta informació i coneixement, converteix el fet de comunicar en una activitat industrial  amb l’objecte de lucrar-se o influir o els dos alhora. No hi ha, per tant, com deu imaginar el Dr. Montaño, una mena d’institució superior que englobe tots els mitjans de comunicació perquè tinguen el mateix interès en desenvolupar un relat idèntic, ja que cadascun d’ells té els seus propis interessos, la seua forma d’interpretar la realitat i la seua pròpia necessitat per congregar la major audiència possible.

aaa

Aleshores, segons el Dr. Montaño, quin tipus de missatge seria escaient per arribar a un públic tan fragmentat i crític? Aconseguiria el seu propòsit positiu o es veuria aclaparat pel feedback negatiu? A quina institució, que no fóra el govern de torn i els mitjans al seu servei, interessaria amagar la realitat i esperar una millora per efecte placebo? No resulta més forta la intenció d’aprofundir en el problema i buscar solucions? Quina credibilitat i nivell d’independència demostraria un mitjà de comunicació que es plegara a eixa dinàmica? Entre un Telenotícies de Canal9 i un “Salvados”, de La Sexta, no trobem cap relació entre el tractament respectiu de les notícies i el seu suport popular?

Si us sembla, seguiré a un post proper. Us convide a donar la vostra opinió.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: