//
estàs llegint...
Personal

El perquè de tot plegat

Han passat vint-i-dos anys des de què vaig deixar l’Institut, el vell Andreu Sempere. Per allò dels canvis als plans d’Educació, sempre canviants, la meua filla major, Anna, n’ha segut alumna dos anys més jove que jo quan vaig entrar allà pel 1984. Si us dic que encara no fa un mes que tinc quaranta-tres anys i a poc que feu comptes, està clar que no vaig ser un alumne model. La pubertat és, certament, una edat prodigiosa: part d’allò que hem estat gira i regira, projectant, durant un grapat d’anys ben intensos, gran part d’allò que serem la resta de la nostra vida.

Un dels records més vius que conserve d’aquells dies és la classe de llatí que impartia Na Luzdivina Samper. Era l’única assignatura per la que sentia la suficient motivació per superar durant el curs. De la resta ja me n’ocupava al setembre i si no hagués estat per les matemàtiques i la física, aquell pla haguera funcionat perfectament (que ningú li diga als meus fills!).

Al COU es vam dedicar a estudiar el llibre segon de l’Eneida, de Virgili. Tan i tant bé el vam estudiar que va ser el tema que vaig emprar per aprovar el Treball de Llatí I de primer de Filologia a Alacant (ja havia estat dos anys abans a València, però això és una altra història).  Aquell text va acabar per quedar-se amb mi per sempre. Les primeres línies del llibre segon o aquella frase de Laocoont, per exemple, són el lloc comú on ens hem reunit l’amic Jordi Davó i jo durant les boirines etíliques d’una entrada de moros.

 

Mai havia sabut per qui decantar el meu favor en aquella història sorprenent: si per grecs o troians, si per Aquil·les o Hèctor, si per Ulisses, Paris o Agamèmnon. Vint anys després, tants anys com va durar la Guerra de Troia, he descobert, per fi, que és Eneas el personatge que els déus m’havien donat per interpretar. Vint anys he tingut per crear el meu regne amb la meua reina. Un regne ric i feliç que ha vist créixer dos fills. Només ells tres van aconseguir que el pes d’aquella corona no em resultara insuportable. Que ni Dido ni la Hidra m’apartaren del camí. Però aquella feina de rei m’estava matant: enyorava els somnis de jove bard, convertits ara en l’ombra d’una Eurídice que mai no tornaria a vore.

De sobte, però, una barca arriba a la meua costa, envoltada d’un amanéixer taronja que m’enamora. Els seus mariners i el seu capità són companys d’armes que busquen el Velló d’or que salve la seua pàtria. I m’enrole, decidit, en la seua tripulació, feliç d’ajudar a aquells herois amb la meua pobra lira. Però la guerra és cruel. Aquella aventura romàntica acaba per mi en les primeres escaramusses, destí de personatge secundari, amb les armes trencades i un interrogant al rostre. De tornada al meu regne, malferit, veig a l’horitzó que la guerra m’ha avançat. Crema Troia!

La reina, però, autèntica força que ha suportat sempre el regne, trenca el guió diví i salva tot allò que ens és precís. M’acull, de nou, al seu pit amant i clement. Ella durà les regnes però jo m’hauré d’embarcar en un nou viatge: amb el pare Anquises al coll i amb Iulus de la mà he d’arribar al Laci. De mi depén si posaré, o no, la primera pedra de Roma. Però ja he començat el viatge i hui escric la primera fulla a la meua bitàcola.

No sé quantes fulles escriuré, ni quan ho faré, ni si li importarà a algú més. Tampoc sé realment on arribaré. Com diu Gaff a “Blade Runner”, què més dóna? De moment, estic gaudint del viatge. Matriculat a la UOC al Grau de Comunicació, a Udemy al curs de Community Management i a l’EOI fent 5è d’alemany. A l’agost tinc previst viatjar a Alemanya i cursar un curs d’alemany comercial a la Universitat de Freiburg, però encara no he formalitzat la matrícula a la espera de què l’INEM em done el vist-i-plau. Una vegada allí potser busque feina, ja vorem… L’exemple de l’amic Jordi Orts dóna vent a les meues veles. Tot plegat, doncs, m’ha decidit a escriure un bloc: si a ningú (segurament) no li importa, almenys a mi m’aprofitarà d’àncora durant la travessia. De tota manera, tant de bo em trobe a molts de vosaltres pel camí.

Anuncis

Debats

12 thoughts on “El perquè de tot plegat

  1. eres un Crack!

    M'agrada

    Posted by ade | 20 febrer 2013, 14:23
  2. No saps quina alegria llegir-te! I quant que saps dels clàssics!

    M'agrada

    Posted by David | 20 febrer 2013, 16:06
  3. Enhorabona! M’agrades més així que amb les proclames poliítiques! Et seguirë en el teu viatge!
    Enric

    M'agrada

    Posted by Enric Morrió | 20 febrer 2013, 18:44
  4. M’ha encantat, et seguiré al teu viatge germà, un bes!!

    M'agrada

    Posted by jordi | 21 febrer 2013, 08:16
  5. Que bonic. Bon viatge!

    M'agrada

    Posted by Anna Dèlia Taes | 1 Mai 2013, 19:02
  6. En moles

    M'agrada

    Posted by Salvi | 30 Octubre 2013, 16:06

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: